Sobre el Dret a l’Avortament: text d’anàlisi i reflexió sobre la recent ofensiva contra l’avortament

En el marc d’una denúncia presentada per E-Cristians, des de Novembre del 2007 hem assistit, al conjunt de l’Estat espanyol, a tot un seguit de persecucions a la pràctica de l’avortament des de l’àmbit judicial i social, vers professionals de la sanitat, clíniques i dones. De les 139 històries clíniques que s’han revisat, hi ha 99 dones imputades actualment per la jutgessa Elisabet Castelló, dels Jutjat núm. 33 de Barcelona, però encara falta revisar més de 2700 expedients requisats a les clíniques del grup Ginemedex-TCB.Massa sovint, el tema de l’avortament es planteja de forma simplista, plantejant el dilema com la confrontació entre dues posicions, “en contra” i “a favor” de l’avortament. No obstant, estem davant d’un fet molt més complex. Així, no és del tot correcte dir que els grups de dones feministes estem a favor de la pràctica de l’avortament sense més ,o fins i tot, com gosen dir els grups fanàtics religiosos, en contra de la maternitat. Nosaltres vindiquem el dret, reconegut internacionalment, [1] a que les dones puguem decidir lliurement, i sense mediació ni de l’Estat, ni del cos mèdic i/o judicial, sobre el nostre cos, la nostra sexualitat i la nostra pròpia vida o sobre les prioritats que tenim per viure-la.A més, el fet de plantejar-ho com una dicotomia, crea l’efecte que estem davant d’una decisió que permetrà, o no, avortar en el futur a les dones. Pensament del tot ingenu, ja que, més enllà de les lleis, i durant més de mil anys, les dones han interromput els seus embarassos no desitjats, ja sigui per mitjà de xarxes de dones en resistència, o en el pitjor dels casos de forma clandestina o insegura, i per tant, arriscant la seva salut i fins i tot la seva vida. Per tant, el debat hauria de ser estar a favor o en contra de la despenalització de l’avortament, sense oblidar que s’ha d’aprofundir sobre el que és necessari per a garantir aquest dret, i així prevenir també el nombre d’embarassos no desitjats.A l’Estat espanyol, segons una llei promulgada el 1985, la qual mai ha estat reformada per incorporar les noves ratificacions internacionals, si qualsevol dona opta per interrompre el seu embaràs, el primer que ha de saber és que existeixen tres supòsits per sol·licitar un avortament de forma legal: quan la mare ha estat violada, havent fet prèviament la denúncia abans de les 12 setmanes; quan hi ha un perill de malformació fetal que impedeixi al fetus viure o tenir una vida digna abans de les 22 setmanes, i finalment, sense “terminis”, quan la vida de la mare corre perill, o es pot demostrar un perill per la salut psíquica o física de la mare.¿Però què diem des de les dones feministes autònomes sobre aquesta llei i les futures propostes de reforma que se’ns plantegen?En primer lloc, malgrat l’avenç que va suposar aquesta llei per reduir el número d’avortaments clandestins i/o insegurs, segons aquesta, la decisió d’interrompre un embaràs no desitjat ve condicionada prèviament a la tutela de l’Estat, el qual legisla segons els mandats de l’església catòlica; en segon terme als metges, ja que ells són els que donen la seva autorització, i que, no ho oblidem, poden acollir-se a l’objecció de consciència, i finalment, a la família en cas que la dóna sigui una menor.“Masses evidències mostren la manca d’autonomia sobre el nostre cos i la nostra vida”.

En segon lloc, només s’accepten una sèrie de supòsits, sense contemplar que també existeixen raons que travessen les nostres vides com són els factors econòmics, però també, el fet de no voler tenir més fills, o voler postergar la maternitat o simplement no voler ser mare, i que malgrat l’avenç en els mètodes de planificació o anticonceptius, aquest fallen, o són massa costosos.[2] A més, és clar, de les barreres culturals i/o religioses, que encara existeixen a la nostra societat, que afecten a la presa de la decisió o al nivell d’informació/educació al que les adolescents i dones accedeixen. El dret a decidir sobre el propi cos no comença amb la pràctica d’una interrupció del embaràs no desitjat, sinó que també implica: l’accés a la informació i educació afectivosexual; major investigació sobre mètodes anticonceptius, i un accés gratuït dins el sistema de Seguretat Social. Sobretot per aquelles que tenen menys recursos econòmics, i que després seran les que ho tindran pitjor per pagar-se a una clínica privada la interrupció del seu embaràs.En tercer lloc, però potser el de més rellevància en aquest moment polític, és l’establiment de terminis que marcaran el temps on és legal o il·legal practicar una interrupció d’un embaràs no desitjat, sempre dins els supòsits acordats, és clar. En aquest tema dels terminis estem, novament, davant un debat entre la ciència i les creences religioses. Mentre uns parlen de vida humana i d’ànima, i per tant situen la il·legalitat de la interrupció des del moment de la concepció o a les hores o dies, d’altres parlen de viabilitat fetal i activitat cerebral, situant el límit a les 24-26 setmanes.Els terminis no han estat una solució vàlida, ja que no són més que elements de coerció, totalment innecessaris i contraproduents. Fixem-nos sinó com ja amb l’actual llei, els terminis han demostrat ser del tot absurds i sovint, dramàtics. Ja sigui perquè les malformacions fetals no sempre es poden detectar abans de les 22 setmanes, o perquè el cost social i psicològic, així com la lentitud dels tràmits que pot suposar denunciar una violació, no sempre comporta que amb 12 setmanes una dona pugui fer efectiu el seu dret a avortar. Obligant en aquest casos i d’altres a tirar endavant un embaràs traumàtic i no desitjat per a la dona.Tornem a ser objectes d’un debat estèril que soterra la veritable qüestió:

“Només un motiu es clar i suficient: ‘no desitjo seguir amb aquest embaràs’ sense que el moment de decidir-ho sigui punible per a la dona. En tot cas, s’hauria de garantir un servei d’atenció psicosocial i mèdica per a les dones, amb personal especialitzat, que donés tots els recursos per no allargar aquesta decisió innecessàriament. En aquests moments la desaparició dels Plannings Familiars ens deixa sense aquests recursos”.

Així doncs, quan en plena campanya política se’ns parla de reformar aquesta llei, adduint per un costat, la necessitat d’un profund debat previ que aporti un consens parlamentari, i de l’altre, es limiten a parlar de la reforma cap a una llei de terminis, tal i com succeeix a determinats països europeus, hem de tenir clar perquè ens hem de negar a entrar en aquesta retòrica. Respecte al tema del consens, no oblidem, quant és de sospitós que després d’anys de governs successius, durant els quals el partit socialista ha tingut majories absolutes, es parli ara de la necessitat d’encetar un debat profund per tal d’arribar a un consens polític de totes les forces parlamentàries; sobretot quan en d’altres temàtiques socials, com el dret de matrimoni entre parelles del mateix sexe, o treure la religió de l’ensenyament obligatori, no ha calgut tal debat ni consens.

“Quan es redueix la nostra existència com a dones a un simple receptacle de vida, es segueix mantenint la mateixa lògica patriarcal de control i violació dels nostres drets, a través de la expropiació dels nostres cossos i el dret a decidir sobre ells. Se’ns desposseeix d’existència personal i política, quan d’altres prenen i ens imposen via penal les seves decisions i conviccions sobre la nostra vida”

Finalment, en la llei de 1985 es parla del control de l’avortament sota la legalitat dels tres supòsits però en cap cas, d’una reforma de la llei de prestacions sanitàries que garantís l’execució individual d’aquest dret, per part de les dones, més enllà d’obstacles econòmics, culturals, socials i religiosos.

Aquesta puntualització és del tot necessària, ja que actualment, el sistema de finançament públic de l’avortament a Catalunya es pràcticament inexistent.[3] La realitat passa per un secretisme total respecte l’acte mèdic d’avortar, discursos que plantegen l’incapacitat de la sanitat pública d’absorbir la demanda, la pràctica de la majoria d’avortaments en clíniques privades, la subvenció d’alguns avortaments a través d’una obscura associació com és “Salut i Família”, que rep subvencions per part de la Generalitat i que aplica criteris arbitraris en l’otorgació d’ajudes i el menyspreu des de la medicina acadèmica a intervenció de l’avortament, que no informa els futurs metges sobre l’avortament i que no promou un tractament sense perjudicis de l’acte d’avortar.Segons nosaltres, la qüestió essencial és:¿A qui hauríem de portar als jutjats, a la dona que vol interrompre un embaràs, o a l’Estat i al sistema patriarcal que impedeix la lliure decisió de la dona, posant en perill la seva salut?Organitzem la resposta feminista davant l’ofensiva catòlica-integrista.
Un Dret que no es promou, més que un dret és una il·lusió.
Barcelona, abril 2008.
Assemblea de dones autònomes pel dret a l’Avortament
________________________________________

 [1] Dret aprovat internacionalment i ratificat per l’Estat espanyol a la conferencia del Cairo en 1994 i a Beijing en 1995, segons el qual:“els drets humans de les dones inclouen el seu dret a decidir el control i decidir lliurement y responsablement sobre les qüestions relatives a la seva sexualitat, inclosa la seva salut sexual i reproductiva, lliures de coerció, discriminació i violència.” [2] No cal recordar que actualment els mètodes anticonceptius no tenen un tractament especial dins del sistema de la seguretat social i per tant, sobretot en aquells que són d’última generació, són massa costosos per la majoria de les dones, essent la primera barrera d’iniquitat social alhora d’exercir el dret a decidir sobre els nostres cossos.[3] Durant el 2005, dels 16.905 avortaments que es realitzaren solament 557 es varen practicar en centres sanitaris públics. La resta de dones que avortaren ho van fer en centres privats, ja que a la sanitat pública tant sols s’accepten, i no tots els hospitals, els casos derivats de salut fetal, fins a les 22 setmanes, per violació fins a les 12 setmanes, i en reduïts casos per salut física de la mare, i pràcticament mai per salut psíquica.