Per preparar la propera trobada sobre sexualitats us adjuntem aquest text de la Flavia Limone Reina, que ens situa una mica el tema de com es construeixen les formes de viure la sexualitat.
Tenim tendència a creure que el sexe és una cosa natural tot i que en els éssers, humans, poques coses (per no ser radical i dir-ne cap) són instintives o “purament naturals”. Som part de l’espècie animal, sí, però tenim una particularitat que ens fa diferents, que fa les nostres vides més riques en matisos, més complexes: som éssers alhora biològics i culturals. Per ser persones ens hem dotat d’un entramat social (ideologies, normes, valors, etc.) que ens “produeix”, que ens possibilita ser el que som. Som tant biologia com cultura. Sense la cultura, podríem tenir forma humana, però seria arriscat nomenar-nos pròpiament humans… persones.
La sexualitat humana es desenvolupa dins d’un sistema sexe-gènere, un sistema cultural amb tot el que això implica. D’acord amb Rubin (1975)*, el sistema sexe-gènere (en endavant s.s-g) és “el conjunt de disposicions per mitjà de les quals una societat transforma la sexualitat biològica en productes de l’activitat humana, i on es satisfan totes aquelles necessitats humanes transformades”. És a dir, és el sistema pel qual allò que en els animals és pura biologia i instint, en nosaltres existeix de manera social, mitigant instints i donant lloc a convencions que s’aprenen, ens permeten convertir-nos en humans i part de la societat. Cada una de nosaltres, tant si ho sap com si no, reprodueix i altera aquestes polítiques en el seu comportament quotidià; el nostre fer personal és polític. En el s.s-g. la nostra sexualitat es conforma, existeix, es regula i, molt important, aprenem a viure-la com si fos purament natural i no tingués res a veure amb la cultura.
El s.s-g hegemònic és el patriarcal, en ell es desenvolupem i en ell només existeixen dues classes d’éssers humans: els homes i les dones. Per crear aquestes dues categories com a úniques possibles hi ha tres conceptes bàsics: el sexe, el gènere i l’orientació del desig sexual. Es plantegen com a dicotòmics i polars, sense situacions intermèdies possibles: cada categoria completa l’altra, ofereix allò que manca a l’altra per fer un tot, com si fossin peces d’un trencaclosques que encaixen de forma perfecta. Són, a més, jeràrquiques, és a dir una d’elles és més valuosa que l’altra. En aquest sistema s’assumeix que ambdues categories socials (homes i dones) són internament homogènies (“tots els homes són iguals”; “totes les dones són idèntiques”) i, com deia, polars, complementàries i jeràrquiques entre si. D’aquesta manera, la diversitat personal es nega, es converteix en diferència entre categories i la diferència esdevé desigualtat.
Sexe
El sexe, ens defineix com a mascles o com a femelles. Només és possible, d’acord amb aquest sistema, ser mascle o femella. i això es determina al moment de néixer mirant els genitals de la criatura: si hi ha un penis és un mascle (un nen), si hi ha una vulva es tracta d’una femella (una nena). Què passa si això no resulta tan clar? Si hi ha una vulva amb un clítoris “gran”? Si hi ha alguna cosa que no encaixa amb aquesta visió dicotòmica? S’ha determinat que el sexe depèn dels cromosomes sexuals (XX en les femelles; XY en els mascles); de les hormones i de les gònades (testicles en els mascles, ovaris en les femelles). Per tant, davant d’una situació “poc clara”, la classe mèdica decideix si està davant d’un nen o d’una nena per “normalitzar” el que és difícil de classificar.
Si en lloc de dos pols oposats, complementaris i jeràrquics, veiéssim una línia contínua, podríem acceptar que, des del “cosí Zumosol” a la “noia Danone”, hi ha una gran diversitat corporal: que existeixen penis petits, clítoris grans; homes amb mames més desenvolupades que les d’algunes dones, dones peludes i homes sense pèls i milers de formes corporals diverses. Formes vàlides, naturals, que no requereixen correccions perquè no causen dolor ni dany a qui és aquest cos. Des d’aquelles “petites anomalies” que avui, cada vegada amb més freqüència corregeix la cirurgia estètica a qui pot pagar-la, fins a les intervencions als nadons que no han pogut escollir si les desitgen o no, “pel seu bé i la seva normalització”, es tracta d’intervencions amb terribles conseqüències, en la major part dels casos.
Les persones intersexuales no són una anormalitat de la natura, sinó que el s.s-g patriarcal ens divideix artificialment en dues categories idealitzades, estereotipades i tots i totes ho patim. Com més al centre d’aquest continu negat pel sistema, com més lluny d’un extrem mascle o femella ens trobem, més “rars/rares” serem i menys acceptats/acceptades mentre el s.s-g patriarcal no sigui posat en qüestió enlloc de ser-ho les persones.
En resum, el sexe es refereix a les característiques biològiques que ens qualifiquen com mascles o femelles. No només als “caràcters sexuals primaris”, a l’aparença genital, sinó, també als secundaris, que es desenvolupen en la pubertat. La denúncia i l’esforç de col·lectius intersexuales està començant a obrir una escletxa per resistir enfront dels estereotips corporals d’home i dona.
Gènere
Recordareu que va haver molta polèmica quan es va discutir la llei contra la violència de gènere perquè la Reial Acadèmia deia (i diu) que aquesta paraula és sinònim de sexe, que és un anglicisme innecessari. Doncs bé, per a qui investiguem i treballem en qüestions de sexualitat i gènere hi ha una gran diferència. Si “sexe” es refereix a aquesta construcció de categories basades en la biologia (fisiologia i química) dels cossos, “gènere” es refereix a aspectes socials, a allò que coneixem com “masculí” o “femení”. Fa referència a formes de comportament que s’entenen com a típicament d’homes o típicament de dones. Però és això: típicament, tradicionalment, i altra vegada, s’actua i es funciona com si només es pogués ser femení o masculí, com si les persones només tinguéssim una possibilitat de comportament. Per posar un exemple: la idea que el masculí és assertiu, fins i tot agressiu i, el femení, complaent i dolç. Segons el s.s-g patriarcal una “noia dura, freda i molt racional” o un noi “dolç, feble, amorós i suau”, són, altre cop… “casos estranys, rarets”.
Alguns corrents del moviment feminista han promogut canvis en aquesta visió, però encara queda molt camí per recórrer fins a una acceptació de totes les característiques humanes, de totes les diferències i perquè la vida sigui gratificant per a tots i totes.
Orientació del desig sexual
El s.s-g patriarcal admet només una única orientació de desig sexual: l’heterosexual. L’atracció física i el desig homosexual apareixen com a una altra desviació. I les persones bisexuals? Raretes i estranyes, un altre cop, “gent indecisa”, “gent que no es coneix a sí mateixa o que no s’ha descobert”. Hi ha altres formes de desig que, mentre no vulnerin els drets dels i de les altres, no haurien de ser qüestionades i tot i així ho són. Com que nosaltres podem subvertir el sistema, això està canviant, lentament, gràcies als esforços dels col·lectius implicats.
Fins ara he insistit en mostrar la polaritat i complementarietat, però recordem que encara hi ha més; el sistema és jeràrquic, així que ser mascle és més valuós que ser femella. Ser masculí, més que ser femení i ser hetero, indubtablement, més que mostrar qualsevol altra orientació de desig sexual.
Per altra banda, aquests tres elements que hem analitzat per separat, el s.s/g els ha creat en cadena, per tant, si ets mascle, se suposa que has de ser masculí i heterosexual. Si ets femella, t’ha tocat ser, diguem “persona de segona”, però, de qualsevol manera, has de ser femenina i heterosexual. Només dues opcions vàlides (i una més vàlida que l’altra): mascle/masculí que desitja dones; femella/femenina que desitja (o estima, se’ns suposa més romàntiques que desitjoses) homes. Resulta que la cadena es trenca perquè les persones som més complexes que tota aquesta reducció. Així, per posar un exemple, un home pot tenir molts comportaments qualificats de femenins segons el sistema i, llavors, a força d’ideologia patriarcal, la cadena de causa conseqüència ens fa suposar que aquest home és homosexual… la qual cosa, moltes vegades no és el cas. O bé, si una dona, per posar un altre exemple que costa d’entendre, se sent en un cos equivocat, s’hormona, s’opera i es converteix en un home (transsexual de dona a home), se suposa que serà masculina en els seus comportaments i que serà heterosexual… i resulta que d’aquests “nous homes” , n’hi ha que són gais. Atès que es confon categoria de sexe amb subjectivitat de gènere i aquesta amb orientació del desig i existeix el convenciment que una dóna origen a l’altra, hi ha qui es confon i es pregunta: i per què es va operar per ser home si li agraden els homes? Es va operar perquè se sent home, perquè rebutjava el seu cos de femella i, probablement, la seva posició en el món com a femenina! Però tot això no té res a veure amb la seva orientació de desig sexual. Tot sovint llegim o escoltem la pregunta sobre “què fa que una persona sigui homosexual o transsexual?, etc. i potser no hauríem de buscar la resposta en una persona en particular, ni en la seva història ni en la seva biologia sinó preguntar-nos perquè ens fem aquesta pregunta i no ens preguntem, en canvi, “què fa que una persona sigui heterosexual”?,”què fa que ens sembli perfectament dona o perfectament home”?
Potser allò que fa a algú “diferent” i, per tant, desigual és una forma de mirar el món i les persones que ho classifica des d’un sistema sexe-gènere pervers que ha situat com a “normal” l’home, blanc, de mitjana edat, sa i reeixit.
L’anormalitat, la nostra anormalitat de dones, d’homosexuals, d’intersexuales, de transgènere, de transsexuals, etc. existiria si ens dotéssim d’un sistema no patriarcal ni androcèntric, d’un sistema que ens alliberes de categories i ens acceptés tal com som, cada una diversa; cada persona, en una nova festa de descobriment i creació?
És possible que ens ho imaginem? I si ho imaginem no ho estem creant ja?
*
Rubin, Gayle (1975), “El tráfico de mujeres: notas sobre la <> del sexo” en Lamas, M., (comp.), El género. La construcción cultural de la diferencia sexual. México, D.F. UNAM, PUEG, 2003, pp 35-96
Flavia Limone Reina
www.sexoygenero.org
