Aquest cos que ara veieu
vell i decrèpit té el valor
d’un vell pergamí.
 

Mireu les mans i els dits
que es mouen pel teclat
inquiets buscant plasmar
amb lletra mes clara
pensaments encara
fugissers.
 

I el ulls interrogants
i la boca que ha perdut
el seu esclat. I tanmateix
no deixa d’estimar.
 

Amb la pàtina sempre
present d’aquest desig intens
de voler ser prop vostre
 

Anna Freixas. Demà més. Dones, vides i temps.
 

La construcció de la menopausa com un “indicador social de l’envelliment” fa que les dones tinguem una data concreta per plantejar-nos, i fins i tot per sentir, el fet d’envellir. No podem distreure’ns, doncs.
Disposem d’un senyal clar que ens recorda que el temps passa i ho hem d’aprofitar com una oportunitat per entre totes dur a terme una revisió, de manera que, més enllà del discurs del deteriorament i l’asexualitat, puguem situar el significat d’aquesta transició en el nostre benestar psicològic i emocional i també en el nostre cos.
Avui a les dones ja no se’ns defineix exclusivament a través de la nostra capacitat reproductora … en la mesura que ens definim com a éssers humans que participem en una vida social complexa, que ocupem posicions diverses, entre les quals s’inclou la funció maternal, però sense que sigui la única que ens atorga sentit dins del món.
Per tant, la menopausa deixa de ser “el començament del final” i es planteja com un element evolutiu que indica que no ens quedarem embarassades, que deixarem de tenir un cos cíclic i que les nostres reserves de ferro es recuperaran de manera notable i, amb això, el nostre estat d’ànim. L’enhorabona!
 

Anita Roddick, Cuerpo y alma, Ed. B, p. 85. Ceadora de la cadena de botigues “Body Shop”. Ha mort  el setembre del 2007
 

Una de les meravelloses característiques de les dones, que em sembla que pocs antropòlegs han entès del tot, és que ens sentim vinculades per les mateixes vivències, pels embarassos, els fills i els rituals i problemes del nostre cos. Per parlar amb altres homes, els homes necessiten una excusa o un tema, però les dones, no, perquè entre nosaltres existeix sempre una sensació de companyonia i de tenir els mateixos interessos.
 

Per exemple, a totes les dones els interessa la cura de la pell; per això una dona pot preguntar-li sense problema a una desconeguda: “Com s´ho fa per tenir la pell tan suau?”.
 

Quan vaig fer aquesta pregunta a les dones de Tahití, em mostraren el que semblava un tros de llard. De fet, era mantega de cacau, extreta de les tavelles del cacau, amb la qual s’untaven el cos tal com els havien ensenyat les seves mares i aquestes ho havien après de les seves àvies.
La mantega de cacau no tan sols és un meravellós condicionador de la pell sinó que les ajuda a evitar les estries del ventre durant l’embaràs i és un calmant per a l’èczema i altres afeccions de la pell. Era normal veure rotllanes de dones assegudes que xerraven mentre s’untaven unes a les altres el cos amb la crema de cacau.
 

Maria Mercè Marçal
T’estimo quan et sé nua com una nena,
com una mà badada, com un clam agut
i tendre que em cridés des d’una branca nua,
com un peix que oblidés que existeixen els hams.
 

Com un peix esglaiat amb un ham a la boca.
Com l’estrall en els ulls de l’infant mutilat
en el somni, en la carn. Com la sang que s’escola.
Nua com la sang.
 

T’estimo quan et sé nua com la navalla,
com una fulla viva i oferta, com un llamp
que calcina, cec. Com l’herba, com la pluja.
Com la meva ombra, nua rere el mirall glaçat.
 

Tan nua com un pit enganxat als meus llavis.
Com el llavi desclòs d‘un vell destentegat
encarat a la mort. Com l’hora desarmada
i oberta del desglaç
 

Teresa Pasqual
 

El teu cos no és sal i és la sal
com no és pa tampoc i és el pa
que ara s’ha partit en dos i menge
sacrílega, santament, sacrifici,
eucaristia de la nit oberta.
No és casa el teu cos i és la casa
que podria habitar-se sense llums,
els ciris grocs encesos, olors grogues,
temps ferit sense culpa, sense origen,
altar sense condemna, eucaristia.
 

Montserrat Roig. L´hora violeta
 
És diumenge. Mentre escolta el clinc, clinc, de l’aixeta mig perduda, espera l’arribada dels fills a la seva cambra. El mànec de la porta es mourà amb suavitat, i apareixerà l’Adrià tot arrossegant en Marc. I s’abraonaran damunt de l’Agnès. (…) L´Adrià li farà pessigolles als peus mentre en Marc li xuclarà els mugrons del pit i dirà, tot fent sopes, el teu pit zembla un caramel de maduza. Quantes coses no els voldria explicar, ara que els tenia al damunt i jugaven amb el seu cos, tot llepant-lo com si fos la sorra calenta besada per les aigües! (…)
 

Tu, Marc, em llepes el pit com si fos un caramel de maduixa mentre la directora de la guarderia em diu que no és prudent que encara em toquis i m’acariciïs, que t’has de separar de mi… (…)
 

i aquí teniu el meu cos perquè en feu el que vulgueu. Vosaltres no el mireu comparant-lo amb altres, la vostra valoració ve de dins de la terra. Encara no espereu que sigui perfecte, que els meus pits siguin ferms, que les meves cuixes siguin suaus, salteu al meu damunt com els dofins dins l’aigua. Us perdeu dins del meu cos tot buscant els racons que us hauran d’arrecerar. No exigiu gaire, retorneu a ell, perquè encara no us n’heu anat del tot…
 

Extret de Ní príncipes, ni perdices. Set històries de dones que dicen proa.
Tamaia
 

… yo me sentía cada vez más impotente ante tanto dolor y tanto miedo, con tantas amenazas que iban encogiendo mi corazón y mi cuerpo… veía en quién me había convertido, una persona sin energía, vital, con muchos proyectos, totalmente invadida por la amargura….
… En nuestras sesiones empezábamos con un trabajo corporal que me fue permitiendo ir tomando contacto con esta parte mía tan lejana y olvidada que era mi cuerpo…. Ahora me veo con alegría y la pasión de mi juventud, sin amargura y mucho más sabia.
Felicia
 

… él era como una parte de mí que no funcionaba como debía y perdía todas mis fuerzas en intentar ayudarle a adaptarse al resto del cuerpo, que éramos nosotros…
…El tiempo pasa rápido pero no en vano. Mi vida se ha ido enriqueciendo y nutriendo hasta esconder las ruinas sobre las que se alza… Me reconozco orgullosa en el espejo, con las marcas que ha dejado la vida en forma de arrugas y canas.
Ana
 

Gloria Fuertes
 

Geografía humana
 

Mirad mi continente contenido
brazos, piernas y tronco inmesurado,
pequeños son mis pies, chicas mis manos,
hondos mis ojos, bastante bien mis senos.
Tengo un lago debajo de la frente,
a veces se desborda y por las cuencas,
donde se bañan las niñas de mis ojos
cuando el llanto me llega hasta las piernas
y mis volcanes tiemblan en la danza.
Por el norte limito con la duda,
por el este limito con el otro,
por el oeste Corazón Abierto
y por el sur con tierra castellana.
Dentro del continente hay contenido,
los estados unidos de mi cuerpo,
el estado de pena por la noche,
el estado de risa por el alma
-estado de soltera todo el día-.
(…)
Acabo mi lección de geografía.
Mirad mi contenido continente.
 

Beatriz  Preciado
 

Crec que una de les coses que més m’han marcat és el fet d’haver nascut amb una deformitat congènita de mandíbula… El meu sobrenom de l’època era Featriz. Això va incidir potser en la fabricació d’un món interior molt potent, que després m’ha permès sobreviure a altres situacions. També això ha marcat tot el que he estat després. Crec que té molt a veure amb com visc l’experiència de ser dona. Jo vaig ser retirada de la feminitat fins i tot  abans d’haver-hi accedit. Vaig ser retirada de la feminitat fins i tot abans de ser lesbiana. Simplement pel fet de tenir una deformitat física important que feia que, abans de ser dona, fos més aviat lletja i que, per tant, no entrés en el cànon de la feminitat. Això ha fet que em trobés fins i tot dintre del feminisme, i dintre de tots els moviments que he travessat, amb aliances amb grups que no hauria imaginat.
 

Judith Butler en el seu llibre Deshacer el género cita l’entrevista feta a David/Brenda, que es va suicidar el juny de 2004.
 

Desde muy pronto noté pequeñas cosas. Empecé a ver cuán diferente me sentía y era de lo que se suponía que debía ser. Pero no sabía qué significaba. Pensé que era una persona anormal o algo así… Me miraba a mí mismo y me decía que no me gustaba ese tipo de ropa, no me gustaban los tipos de juguetes que siempre me daban. Me gustaba estar con los chicos y subirme a los árboles y cosas como ésas, pero a las chicas no les gusta hacer este tipo de cosas. Me miraba en el espejo y veía que mis hombros eran muy anchos, quiero decir, no había nada femenino en mí. Era delgado, pero aparte de eso, nada. Pero así fue como me di cuenta. Me di cuenta de que era un chico pero no quería admitido. Me di cuenta de que no quería abrir la caja de los truenos.