Els embarassos no desitjats i, sobre tot, la seva interrupció, segueixen estan, malauradament, de rabiosa actualitat. A casa nostra, a més, la immigració il·legal, que no accedeix als centres de salut per por a possibles represàlies, ha fet augmentar el nombre d’avortaments en clíniques privades.
       Mentre llegia en el diari les diferents propostes que estan sorgint per a despenalitzar l’avortament, vaig recordar els plors de les meves pacients més joves quan els comunico (després de practicar una ecografia transvaginal) que estan prenyades, i vaig recordar també que l’any 1974 aquest tràngol em va passar a mi, mentre era estudiant de tercer curs de medicina. En aquella època encara no es feien servir gaire els anticonceptius, i fins i tot la majoria de ginecòlegs no els volia receptar.
      Així que em va donar positiva la prova del Gravindex, la meva parella i jo vam anar a l’hospital de Perpinyà aprofitant la meva nacionalitat francesa. Allí no ens van poder ajudar, però ens van remetre a una adreça del casc antic. Tremolosos, vam picar a la porta d’un pis on una dona que no anava massa neta ens va ensenyar la taula de la cuina sobre la que m’hauria d’estirar, per descomptat sense anestèsia. A mi se’m van posar els pèls de punta, vaig témer el dolor i la possibilitat d’infecció, i vaig consultar altres opcions. “Podeu anar a Londres”, em va respondre aquella dona, però m’heu de donar uns diners per la informació. Vam pagar i vam sortir d’allí amb un telèfon al qual vam trucar per concertar una cita. Recordo que l’estada en aquella clínica privada i l’operació ens van costar unes 20.000 pessetes, tota una fortuna per a dos estudiants que només disposaven d’una magra setmanada. Un amic ens va deixar els diners i un mes després em van practicar l’avortament a Londres, juntament amb altres noies espanyoles, franceses i italianes.
      Sembla mentida que més de trenta anys després Espanya no disposi d’una llei tan progressista en aquest terreny com les que té en d’altres. M’agradaria, doncs, remarcar alguns punts.
      L’avortament, a hores d’ara, és lliure fins a la dotzena setmana, sempre i quan es demostri que afecta l’estat psíquic de la dona. Aquest tipus no s’acostuma a practicar gairebé mai. En primer lloc, perquè estem parlant d’un estat fisiològic de la dona, no patològic; en segon lloc, perquè als psiquiatres, comprensiblement, els costa estendre un certificat mèdic que avali un trastorn psíquic que rarament existeix.
      L’ecografia i les proves que demostren l’alteració del cariotip estan molt avançades; això permet descobrir malformacions precoces, però de vegades aquestes no apareixen fins passada la setmana vint-i-dues, i llavors la interrupció de la gestació ja no és permesa. Em pregunto, doncs, de què serveix aquesta important inversió en diagnòstic prenatal.
      Als hospitals hi ha molts ginecòlegs objectors de consciència; per això no es practiquen gaire avortaments a la sanitat pública. Penso, a més, que ha de ser molt poc gratificant pels metges que no són objectors dedicar-se a jornada completa a fer aquest únic tipus de feina.
      Tot i que crec absolutament necessari que ens posem al dia i imitem països que, com França, estan molt més avançats que nosaltres pel que fa a la llei de l’avortament, no vull tancar els ulls sobre el fet que, actualment, hi ha una variada oferta de mètodes anticonceptius i que aquests estan a l’abast de tothom: gratuïtat de les consultes de planificació familiar, facilitat d’accés a les receptes d’anovulatoris, a posar-se un DIU o un Essure (obstrueix mecànicament les trompes), preservatius en venda fins i tot als serveis de les discoteques i les universitats (tot i que són encara massa cars pels joves)… A més, si després del coit hi ha un alt risc d’embaràs encara es pot prendre la pastilla (gratuïta) del dia després, que no és un abortiu sinó un medicament que trastorna l’endometri uterí i el fa poc receptiu a la implantació de l’òvul fertilitzat.
      Donat que al nostre país encara tenen massa força les associacions religioses antiavortistes, que la població jove és en molts casos poc responsable i que ens trobem arreu amb individus amb massa interessos econòmics, cal que el govern promulgui una llei que contempli tot el que s’ha exposat anteriorment i que protegeixi les persones, tant les mares com aquests projectes de fills no desitjats. Una de les nostres fites ha de ser ampliar la permissivitat de l’avortament fins a moltes setmanes més. 

Dra. Carme Lafay